Il·lustració de Mariona Cabassa

26 de maig 2013

Amanida pagesa de Formentera


Ingredients:

Tomàquet, pebrot vermell escalibat, pebrot verd, ceba, patata bullida, peix sec, bescuit, oli, sal, ou dur (opcional)

Bulliu amb força sal les patates amb pell. Quan estiguin fredes, les peleu i talleu a daus irregulars. Escalibeu els pebrots vermells. Poseu en un bol el bescuit, aneu-hi afegint el tomàquet, el pebrot verd i la ceba tallats, la patata, el pebrot escalibat i per últim el peix sec. Saleu i amaniu amb un bon raig d'oli. Si us agrada, podeu afegir-hi ou dur. 

A Formentera li diuen bescuit a una mena de pa, que quan el veus diries ben bé que són rosegons de pa sec, però quan això mateix ho vaig dir a la mestressa de l'hotel on estàvem, em va dir que de cap manera, que és un pa que el deshidraten espressament. No sembla tenir gens de sal i és d'un color fosc, tot i que no sembla integral. Quan s'acabi el que he portat, hi posaré directament pa sec.

El peix sec també ha vingut d'allà. Per fer el peix sec poden emprar diversos peixos, com ara la ratjada o la mussola, un peix parent del tauró.  Encara que no sigui tan autèntic, suposo que també pot quedar bé amb tonyina o amb sardina amb oli esmicolada.

I què més? Ah si, que a les receptes que he trobat per la xarxa diu que el bescuit s'ha d'humitejar prèviament embolicant-lo amb un drap i posant-lo sota l'aixeta, però la senyora de l'hotel m'ha dit que ella no ho fa, perquè el suc que deixen anar els altres ingredients i el raig d'oli final ja l'estova prou. 

15 de maig 2013

Clissar

Hi havia molt poca llum per poder llegir en condicions i li he dit: "Que no veus que amb aquesta llum no hi clisses?". M'ho ha fet repetir fins a tres vegades. Les dues primeres he pensat que no m'havia sentit bé però quan, per tercera vegada, m'ha contestat: "però, mama, què m'estàs dient?",  ja m'he adonat que havia d'incorporar el verb "clissar" a les paraules de l'avi.

Clissar 
[c. 1880; d'origen incert, podria derivar del verb eclipsar-se, en el sentit de 'quedar-se absort, perdre el món de vista', o bé -potser no tan segur- tractar-se d'un mot d'argot caló]



1 tr Veure, reparar. L'han ben clissat.


2 clissar-hi Veure-hi. No hi clissa gaire.


3 clissar-s'hi Veure-s'hi. Amb tan poca llum, no ens hi clissem.

12 de maig 2013

Temps de flors 2013

Un any més, i ja en van 58, torna a ser temps de flors a Girona. Una iniciativa que omple la ciutat de flors i de visitants. Avui no sabria pas dir-vos si hi havia més d'uns o de les altres. Fins el cap de setmana que ve teniu ocasió de visitar la ciutat i, de passada, edificis amb entrada gratuïta o patis interiors que la resta de l'any estan tancats al públic. Això si, espavileu per anar-hi ben d'hora perquè els carrers del barri vell s'omplen de gom a gom. Si us decidiu anar-hi, segur que la visita no us deixarà indiferents.
Per informació cliqueu aquí

Aquest any, uns brètols han cremat un dels muntatges una setmana abans d'inaugurar-lo. Es deia "Sortir-se'n". Havia de ser un laberint fet amb palets de fusta i els seus visitants havien de descobrir en el seu interior que tot laberint té una sortida, que encara que el camí sigui dificultós, se'n pot sortir. Doncs bé, els seus creadors no l'han pogut presentar tal com l'havien pensat inicialment, però amb pocs dies han presentat una nova proposta que encara fa més honor al títol del muntatge. D'un espai cremat que encara fumeja (efecte que aconsegueixen amb uns aspersors d'aigua) emergeix un arbre blanc i un text de Salvador Espriu que ens diu que cal viure tot el que es pugui perquè tot és temporal i, en un moment, ho podem perdre.

Ves per on, aquests brètols han fent que ara, més que mai, es demostri que amb iniciativa, creativitat, empenta, il·lusió i treball es poden superar les adversitats i els entrebancs que es troben pel camí.

I això val per tot.

      




















I aquí el Jaume, el meu fotògraf particular.
Quan veieu una foto molt maca serà perquè l'ha fet ell.





10 de maig 2013

Vides de rebaixes


Ja fa dies de l'esfondrament de l'edifici de Bangladesh on centenars de persones hi van morir, tot i que la vida, abans de l'accident, ja l'anessin perdent una mica cada dia.

Aquestes morts és el preu que s'ha de pagar perquè els responsables d'aquests tallers i les empreses internacionals que els donen feina se'n beneficiïn econòmicament, estalviant en mesures de seguretat i pagant uns preus als seus treballadors que tot just els permeten malviure. Però també, i no ens enganyéssim, perquè nosaltres tornem satisfets d'un dissabte de rebaixes perquè hem omplert l'armari per uns preus irrisoris, sense pensar gaire, o gens, d' on ha sortit i en quines condicions el vestit que estrenarem l'endemà.

Ara, sabent què ha passat i sospitant el que de ben segur deu seguir passant, no estaríem disposats a pagar una mica més per una peça de roba? No ens hauria de fer una mica de mal vestir amb allò que ha estat cosit en unes condicions d'extrema precarietat?. Les vides humanes a Bangladesh, com en tants altres llocs, no valen el mateix que les nostres? O potser no ens fa res que allà siguin les vides les que estan en permanent temporada de rebaixes?