La senyoreta Conxita

La meva primera mestra es deia Conxita. Li dèiem “senyoreta Conxita". Era una dona molt gran que també havia estat mestra de la meva mare. Era menuda, duia els cabells tallats com si fos un patge i no estava de gaires romanços.

A la classe hi havia un televisor i la senyoreta Conxita se’l mirava cada tarda. Mentre ella es menjava un iogur amb galetes, nosaltres fèiem els deures que ens havia manat perquè no l’emprenyéssim l’estona que berenava. De tant en tant, aixecava la vista per sobre les ulleres, que se li repenjaven a la punta del nas, i ai de qui trobés xerrant. Els seus mètodes expeditius eren força contundents.

Tenia un regle de fusta i el feia servir sovint sobre les mans esteses dels seus alumnes. Això si la cosa no era massa greu, perquè si ella creia que amb aquell càstig no n’hi havia prou, llavors feia posar els dits de punta, i allò sí que feia mal.

Jo només tenia 5 o 6 anys i recordo aquella vegada que d’un full de paper en vaig fer trossets menuts que van anar a parar a terra. La senyoreta Conxita me’ls va fer collir un per un, els va agafar i, sense miraments, me’ls va entatxonar a la boca. Els hi vaig tenir una bona estona, perquè no vaig gosar escopir-los fins que va marxar del meu costat. La nena que s'asseia amb mi em consolava mentre les llàgrimes em regalimaven galtes avall.

Per sort, quan vaig fer 8 anys em van canviar d’escola.  Al director, els nens li dèien "el de los huevos colgando". És que rimava tan bé amb el seu cognom!, que no es podíen estar de practicar amb les rimes consonants que ell mateix ens havia ensenyat. Encara ara, quan ens veiem, estem contents de retrobar-nos.

I recordant a la senyoreta Conxita i els seus iogurs amb galetes, he preparat aquestes postres.