Victòria, tu sempre triomfaràs

La meva iaia paterna es deia Victòria. Tal dia com avui hagués sigut el seu sant. Alguna vegada m'havia explicat, tot rient, que quan era petita el seu pare li deia: "Victòria, tu sempre triomfaràs". Jo, que aleshores també deuria ser petita, vaig trigar a entendre per què li feia gràcia aquella frase que, després, he recordat sempre.

Es deia Victòria, sí, i no podem negar que la frase era optimista, massa optimista per l'època que li va tocar viure. Va tenir cinc fills però va veure com es moria un dels dos bessons durant el part (l'altre era el meu pare) i com perdia la seva única filla de quaranta-dos anys. L'avi era pagès, fam no en van passar però van menjar moltes farinetes. Escombrava amb serradures i a l'hivern, abans de poder rentar la roba, havia de trencar el gel del safareig. Li agradava cantar sarsuela i quan ens visitava ens portava una bosseta de "conguitos".

Vivíen en una casa gran. Feien vida en una cuina amb una bona llar de foc. Recordo l'olor de fum d'aquella estança. Hi havia una porta que duia al que era el menjador, però allà poques vegades s'hi entrava. Tot i que era la part més "elegant" de la casa, em feia una mica de recança perquè era més aviat fosc i a la paret hi havia penjades unes fotos, també fosques, dels que havien sigut els meus besavis. Tot plegat em feia respecte.
A l'entrada de la casa hi havia tres portes. Una conduia per unes escales cap al pis de dalt on hi havien les habitacions. Al sostre vigues de fusta, els llits altíssims, d'aquells que tenien dos matalassos de llana, l'un sobre l'altre, la gibrella a sota i algun sant a la capçalera. Allà tot grinyolava. Pujar-hi era una aventura. Que l'accés el tinguéssim bastant restringit hi ajudava.
A la segona porta es trobaven les escales que baixaven cap a l'eixida, a la cort del cavall, de les gallines, dels conills, al safareig, al pou ... res, també restringit.
La tercera porta donava pas al que anomenàvem el cup. Allà hi havia de tot i era on dinàvem tots plegats els dies de Festa Major. En un racó hi havia unes fustes a terra que havíem de vigilar de no trepitjar perquè tapàven el forat per on s'hi abocava el vi.
Fa anys que aquella casa va anar a terra i em penso que encara em van quedar molts racons per descobrir.
Iaia, seguim pensant en tu. Finalment, vas triomfar.