Il·lustració de Mariona Cabassa

27 de gen. 2013

El meu be

Quan era petita uns amics de la família ens van regalar un be. Pot semblar un regal una mica estrany però si tenim en compte que eren carnissers ja no sobta tant. Era el que tenien més a l’abast. I com que a casa hi teníem conills i gallines, doncs ja no venia d’aquí.
El be era petitó i, esclar, encantador. Va ser la meva joguina durant un temps, fins que es va anar fent gran i va resultar ser una mica entremaliat.
Sempre estava a l’eixida però un dia, no sé com, va entrar al menjador i va rosegar les cortines. La meva mare va posar el crit al cel i el meu pare una cleda a la porta, però no va servir de gaire, la cleda, vull dir,  perquè també la va fer malbé.
Havia de córrer perquè sempre estava a punt per envestir-me i poca cosa podia fer amb la força d'aquell animal.
D’un dia per l’altre, el be va desaparèixer. No recordo pas com em van explicar la seva absència però sí que recordo, vagament, que aquell cap de setmana tota la família vam anar a fer una costellada.

 

1 comentari:

  1. :-)

    que mona que era la mertxe ya desde petita

    ResponElimina