El dia de la truita a Can Rocamora

Quan jo era petita el dia de la truita no fèiem classe a la tarda. Ens duien d'excursió al camp, a Can Rocamora, un lloc que llavors la nostra percepció ens feia veure molt lluny. Amb el temps, la distància del trajecte s'ha anat escurçant a mesura que ens hem fet grans.

Pels voltants hi havia una casa mig abandonada que ens tenia a tots una mica intrigats. Ens havíem imaginat tantes vegades històries de lladres i de gent misteriosa dins d'aquelles parets, que quan ens apropàvem a les reixes, amb aquella curiositat i aquella recança, els batecs dels nostres cors es podien escoltar d'una hora lluny. Sempre acabàvem veient una ombra o sentint un soroll estrany que ens feia sortir esparverats a recer dels mestres.

Un llarg camí amb arbres a banda i banda, que sortia de l’antiga carretera de Ribes, era l'entrada principal a la casa però nosaltres hi arribàvem per un altre camí que sortia dels afores del poble. Després de passar per una fàbrica de cartró i una casa de pagés amb vaques i porcs, agafàvem un camí estret amb uns grans plataners que ens feien ombra i que vorejava un rierol.

En l’últim tram del camí hi havia un petit estany i al fons es podia veure la casa, que en el seu moment devia ser imponent. En el que deurien ser els jardins encara s’hi podia veure les restes d’una pista de tenis envoltada de xipresos i allà, justament, era on les nenes saltàvem a corda i els nens jugaven a pilota, això sí, després d’haver-nos menjat l’entrepà de truita més bo que havíem tastat mai.

La veritat és que aquella casa havia tingut un passat esplendorós, lloc de trobada de la burgesia catalana. Podeu trobar més informació en el  bloc "Montcada i Reixac, memòria d'un poble", d'on he tret aquesta foto publicada al diari ABC en els anys 30.

Feia anys que no anava per allà i, aprofitant que volia escriure aquestes quatre línies, aquest cap de setmana he anat a visitar-ho. No ha estat bona idea. Aquella pista de tenis ara és plena de cotxes vells i desballestats, hi ha piles de deixalles i runes als marges del camí i el que queda de la casa és lamentable.

Com pot ser que hi hagi algunes persones que malmeten el paisatge d’aquesta manera? No hi ha lleis que preserven el nostre entorn? Les autoritats no vetllen per fer-les complir? Perquè permetem que això passi?

Pel que he pogut llegir, encara hi ha un hereu de les terres i del títol nobiliari, el Marquès de Villamizar, Sr. Antonio Rocamora Trias. Si això fos veritat, m’agradaria preguntar al senyor marquès:

Ha estat alguna vegada a Can Rocamora? No té curiositat per veure la situació en la què es troba avui en dia la casa dels seus avantpassats i el seu entorn?

Havia escrit alguna cosa més però al final m'he desdit de publicar-ho. No anéssim a prendre mal.