Quan era petita, el dia de la sardina era un dia que esperàvem especialment, perquè no teníem classe. Anàvem d’excursió al camp i cadascú de nosaltres portàvem una sardina penjada d’una canya, que acabava enterrada amb tots els honors.
Dies abans, el meu pare havia arreplegat una canya de qualsevol marge, l'havia ben polida perquè no em punxés i havia posat un cordill a un dels extrems. M’havia advertit unes quantes vegades que anés amb compte, que amb les canyes no s'hi jugava, que me la podia clavar a l’ull i quedar-me bòrnia. Sempre coneixia algú que li havia passat allò que m’explicava. I a mi no se m'acudia pensar que pogués ser mentida.
La meva mare comprava una arengada. Amb retalls de roba o amb papers de colors llampants li feia un vestidet ben bufó. I amb la canya penjada a l’espatlla i la sardina voleiant amunt i avall, la dúiem a enterrar. No vull ni pensar el tuf devia fer tot plegat. Però aleshores ni la notàvem, la pudor, tan contents com estàvem perquè anàvem d'excursió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada